La Tarragona d’Estellés

El ponent de la conferència, Vicent Salvador, presentat per l'escriptor Magí Sunyer (Autoria de la foto: Joan Magí).

El ponent de la conferència, Vicent Salvador, presentat per l’escriptor Magí Sunyer (Foto: Joan Magí).

Us adjuntem una crònica del periodista Xavier Brotons sobre la conferència “La relació del poeta amb la ciutat de Tarragona”, de Vicent Salvador, celebrada el passat 12 de novembre:

La Tarragona que Vicent Andrés Estellés recull en els seus poemes no és purament descriptiva, sinó poetitzada: Estellés sovint projecta el seu món interior a través de la contemplació o remembrament d’un paisatge tarragoní, “hi transfereix la seua il·lusió interior”, com va escriure Joan Fuster. 

 

Vicent Salvador, poeta i professor de la Universitat Jaume I de Castelló (Foto: Joan Magí).

Vicent Salvador, poeta i professor de la Universitat Jaume I de Castelló (Foto: Joan Magí).

Aquesta va ser una de les dues idees que més em van agradar de la brillant conferència que Vicent Salvador –poeta, professor de la Universitat Jaume I (Castelló) i responsable de l’edició crítica de les obres completes de Vicent Andrés Estellés, encara en procés d’elaboració— va dictar dimarts passat a la Sala d’actes del Departament de Cultura de la Generalitat a Tarragona dins els actes de l’Any Estellés a la nostra ciutat.

 

L’altra va ser la de la “conversió” que el poeta de Burjassot va experimentar quan va visitar Tarragona per primera vegada, l’any 1952, una conversió en dos sentits: literària i ideològica. De tots és sabut que aquell any Estellés va venir a la nostra ciutat com a periodista del diari valencià Las Provincias a cobrir la notícia del trasllat de les despulles del rei Jaume I de la catedral de Tarragona al monestir de Poblet.

 

El cas és que aquell episodi i el descobriment de la nostra ciutat van impactar profundament Estellés, que a partir d’aquell moment decideix fer del català la seva única llengua d’expressió poètica (anteriorment, havia escrit i publicat obra notable en castellà), alhora que se li desvetlla una consciència de pertinença als Països Catalans –i també de militància—, dins dels quals veia Tarragona precisament com a centre.

 

Fruit de la seva primera experiència tarragonina són les referències a Ciutat a cau d’orella (1953), “un llibre primerenc però molt valuós”, segons Vicent Salvador, en què Tarragona queda associada a la pedra per sempre més en la seva obra i el seu imaginari personal:

 

Davant la Seu

Espere com la pedra. Perquè la pedra espera.
La pedra rep els dies com la terra la pluja.
¡I espere com la pedra! Un dia, un altre dia
qualsevol, ella, jo…

(La pedra té un no sé
de ca, dolç i sense amo. La pedra mira amunt,
com el ca vora l’home).
Tu davalles amb l’aigua
de la pluja a la pedra; la forades, i en clots
mínims, dies i dies, van a beure els ocells.

(Aquest vespre és una altra catedral imponent).

Senyor, tinc l’esperança alerta de la pedra
que us va veure, el Dissabte… Des de llavors, la pedra…

La Resurrecció li va minvar el pes
—ens va minvar el pes. ¡I espere, com la pedra!
Ella espera, com jo. Tots dos, muts, esperem
al vespre de cristall.
Tot és possible, ací.

La pedra i l’home, atònits, com cans que han trobat l’Amo.”

 

El 1955 Vicent Andrés Estellés es casa amb Isabel Lorente: el viatge de noces el fan a la nostra ciutat. A Coral romput el poeta de Burjassot rememora indrets de Tarragona i la primera nit a l’hotel:

 

Els domassos antics
pel passadís en l’ombra, enllà el finestral gòtic.
A la plaça, dessota els porxos, hi ha la font,
la font antiga i bruta, i després els comerços,
els comerços antics i bruts, un carreró,
unes pedres hebrees amb breus inscripcions,
una finestra plena de foscor. Aleshores
buscàvem un camí remorós de xiprers,
el trobàrem molt tard i no el vàrem recórrer;
tornàrem a l’hotel. Fou la primera nit.
(Transcriuria l’
Epístola tarragonina. O bé
l’
Ègloga a Catalunya i molts pocs versos més.)
Per primera vegada vam jaure junts i nus.
Recorde els llençols, blancs. Vàrem ser molt feliços.”

 

Durant la seva conferència, Vicent Salvador va assenyalar tres elements que s’associen a Tarragona en l’obra poètica d’Estellés: la pedra, els xiprers i el claustre de la catedral. Així, llegim a L’inventari clement:

 

Us diria primer l’espectacle del claustre
solemne, al cap al tard, quan avancen els vius
batallons de les ombres tan cautelosament
i acaben instaurant un règim de tenebra,
obert, no obstant, a una política llunar.
La nit, plena de llacs, tota nua, ben púdica.”

 

Un altre poema amb referències a la nostra ciutat és la llarga composició “A mi acorda un dictat” (Manual de conformitats):

 

[…] i en una de les tombes les mans d’un arqueòleg
tragueren d’un muntó de delicada cendra
–com si, intacta, trobassen, entre cuixes de pols,
al cap dels segles, una virginitat incòlume,
un pessic de safrà crema per la catàstrofe
que es desfaria el tacte més comprensiu i amable,
allò que fou grapat d’exasperada molsa—
una nina de vori, articulada –encara
se la pot veure en un museu: és un prodigi
de realisme: té els pits incipients,
i sobre el ventre el trèmul vertigen del melic— […]”

 

Precisament, la famosa nina d’ivori –en la qual, en paraules del professor Salvador, Estellés hi veu una mena de símbol de puresa, de virginitat— dóna títol a un poema segurament inèdit que ha aparegut entre l’ingent arxiu personal del poeta valencià i que Vicent Salvador va llegir per al públic tarragoní.

 

D’altra banda, en la seva exposició, Vicent Salvador va fer veure que, a banda dels poemes estrictament de “temàtica tarragonina”, en altres composicions estellesianes hi ha tot un seguit de referències esporàdiques a la seva experiència tarragonina, com per exemple en un poema en què, en una visió sobtada, al poeta valencià se li apareix el cadàver del rei En Jaume (tema recurrent), o com en la composició “Retrobe les arrels” (del monumental Mural del País Valencià), on diu que va ser a Tarragona on va retrobar la unitat [de la llengua].

 

La xerrada va acabar amb una petita discussió, amb la participació de persones del públic, sobre la identitat de l’“altre Hotel París” a què Estellés fa referència en un poema, en el sentit de si (descartada l’homònima casa de barrets de la Rambla de Barcelona) es tractava del desaparegut establiment hoteler de la Rambla Vella tarragonina, on el poeta valencià es va hostatjar els anys setanta del segle passat en les seves visites a la ciutat.

TEXT: XAVIER BROTONS

FOTOGRAFIES: JOAN MAGÍ

(Foto: Joan Magí).

(Foto: Joan Magí).

Anuncis
Estàndard