Tot fent ruta amb Vicent

(Autor: Benigne Ríos)

(Autor: Benigne Ríos)

 

Us adjuntem una crònica de Maria Remei Barberà, amb fotografies de Benigne Rios, sobre la Ruta Literària Vicent Andrés Estellés, celebrada el passat dissabte 23 de novembre:

 

Ens vam anar trobant davant de l’Antic Ajuntament, al carrer Major. Era un matí de dissabte de novembre: feia sol i una mica de vent, bastant gelat. Ens van repartir uns fulls, grapats, amb indicacions sobre els llocs que visitaríem i els textos que s’hi llegirien. De sobte, els presents vam notar una forta olor de pa acabat de sortir del forn, aquell tan cruixent, i ens vam mirar entre nosaltres: la ruta va començar amb la presència d’algú que no apareixia a les llistes…

 

Davant la Seu

Espere com la pedra. Perquè la pedra espera.
La pedra rep els dies com la terra la pluja.
¡I espere com la pedra! Un dia, un altre dia
qualsevol, ella, jo…

(La pedra té un no sé
de ca, dolç i sense amo. La pedra mira amunt,
com el ca vora l’home).
Tu devalles amb l’aigua
de la pluja a la pedra; la forades, i en clots
mínims, dies i dies, van a beure els ocells.

(Aquest vespre és una altra catedral imponent).

 

Al cap d’una estona ens acollia el Claustre de la Catedral, tots en rotllana al voltant del capitell que atreu més visitants: el de la processó de les rates.Tothom escoltava com l’astúcia d’un gat espavilat es cruspia la ingenuïtat d’una colla de rosegadors. De sobte, algú es va apropar al capitell i va acaronar aquella pedra rugosa, llaurada pel pas del temps; algú acostumat a acaronar la crosta dels pans a primera hora del matí, al forn de casa seua…

 

El capitell on duien a enterrar una rata,
l’antecedent remot, diríem, de Walt Disney,
si no hi hagués, també, els sermons, ameníssims,
de sant Vicent Ferrer o algun text d’Eiximenis,
una moralitat que buscava en les bèsties
una exemplaritat distretament exempta.

 

(Autor: Benigne Ríos)

(Autor: Benigne Ríos)

 

Velles històries de mites antics ressonaren a les nostres orelles al Pretori, davant el sarcòfag d’Hipòlit. Les quatre cares del monument funerari, com les pàgines d’un llibre obert, ens van retornar la veu del poeta sense saber que ell també havia pujat aquelles escales, amb nosaltres, entre nosaltres. Els nostres ulls no podien veure, però, aquells altres que tantes vegades havien contemplat el color de pa, que és el de la pedra, que és el de Tarragona…

 

I això entre altres vestigis: el sarcòfagd’Hipòlit,

la tenebrosa història relatada entre pàmpols

i cérvols de pedra que té color de pa…

 

(Autor: Benigne Rios).

(Autor: Benigne Rios).

 

Gairebé a l’hora de dinar vam entrar al recinte de l’Amfiteatre, vora la mar acollidora, amb l’església de Santa Maria del Miracle als nostres peus, allà a l’arena on havien lluitat els gladiadors, on van morir Fructuós, Auguri i Eulogi. Durant tota la ruta literària, ningú no es va adonar de la seva presència però l’autor d’aquells versos que ens havien llegit va estar entre nosaltres i la seva obra ens va deixar un bon gust de boca, com quan mossegues una cruixent llesca de pa…

 

Santa Maria del Miracle

abandonada vora el mar,

al mig del cercle de les ales

de les gavines o el passat.

Santa Maria del Miracle,

ones i segles, vénen, van,

des de Mallorca a Tarragona

i vers la veu des de la sang.

 

Text: Maria Remei Barberà

Fotografies: Benigne Rios

 

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Anuncis
Estàndard